L’assetjament laboral o assetjament psicològic es defineix com aquell comportament atemptatori de la dignitat de la persona, exercit de manera reiterada, potencialment lesiu i dirigit cap a un treballador concret, al qual l’empresari, o qualsevol altre empleat (d’igual rang, o inferior, o superior) assetja amb la fi, generalment, de menyscabar la seva integritat moral i que s’acabi marxant de l’empresa per la seva pròpia voluntat i això suposi a l’empresa un cost zero pel seu cessament.
El treballador víctima d’aquest assetjament laboral amb el temps s’anirà desgastant, se li anirà tacant l’ànim i l’autoestima i acabarà *somatizando el seu sofriment psíquic i emocional i acabarà fent fallida en tots els sentits i tirant la tovallola. Abans que això succeeixi és molt recomanable acudir a l’advocat laboralista de confiança (nosaltres estem situats a Barcelona però el nostre radi d’acció abasta tota Catalunya i també Espanya) i prendre cartes en l’assumpte, traçant una estratègia a mesura que sovint passa per recopilar proves per a poder demostrar l’assetjament psicològic o assetjament laboral. El veritable “terapeuta” per a veure’s reparat d’aquest menyscapte de la dignitat del treballador és l’advocat laboralista perquè ell aconseguirà que els responsables de l’assetjament psicològic reconeguin el seu error i assumeixin la indemnització que correspon per a reparar el mal moral irrogat.
El fet en si mateix de lluitar-lo, constitueix per al treballador un gest molt reparador però, a més, és el primer pas per a encaminar-se a buscar una sortida negociada i indemnitzada per al treballador.
Esmentàvem el començament que l’assetjament laboral pot venir dau per un superior jeràrquic o fins i tot pel propi empresari, o per un altre empleat d’igual rang. Al primer la jurisprudència ho denomina “assetjament psicològic vertical” i al segon “assetjament psicològic horitzontal”. És indiferent a l’efecte d’obtenir aquesta sortida de l’empresa amb la corresponent indemnització, perquè en tots dos casos l’empresa està obligada a això en virtut del que es disposa en l’article 50 de l’Estatut dels Treballadors.
El deure empresarial de vetllar per la salut i la seguretat en el treball
L’omissió de l’empresa del seu deure de vetllar d’una manera especial per la seguretat i la salut en el treball de tot el personal al seu servei, comporta tals responsabilitats. Aquesta obligació de vetllar per la salut i la seguretat dels treballadors abasta els riscos psicològics i socials i, entre ells, “els inherents a les relacions interpersonals que es produeixen en el treball i, molt particularment, els problemes i conflictes sorgits entre els companys de treball” (Sentència del TSJ del País Basc, 517/2007 de 20 de febrer de 2007).
També per al Tribunal Suprem “el deure de protecció de l’empresari és incondicionat i, pràcticament, il·limitat”, que “han d’adoptar-se les mesures de protecció que siguin necessàries, qualssevol que elles anessin” i que “actualitzat el risc per a enervar la seva possible responsabilitat l’ocupador ha d’acreditar haver esgotat tota diligència exigible, més enllà –fins i tot- de les exigències reglamentàries” (*STS de 8 d’octubre de 2001).
Si el treballador aconsegueix, a través del seu advocat laboralista, demostrar haver sofert assetjament laboral o assetjament psicològic, el Jutge haurà de dictar una sentència conforme a la qual doni per extingida la relació laboral i li reconeixerà, d’una banda, la indemnització equivalent a la improcedència de l’acomiadament, això és, 45 dies de salari per any treballat fins a febrer de 2012 i 33 dies per any des d’aquesta data d’ara endavant fins al dia de la sentència. A més, li reconeixerà una indemnització addicional pel mal moral sofert. I valgui esmentar també que amb la pròpia sentència, el treballador podrà acudir a l’INEM per a tramitar el cobrament de l’atur o prestació per desocupació.
