El Tribunal Suprem el passat dia 23 de març de 2017 va dictar una sentència en la virtut de la qual estima el recurs de cassació presentat en el seu moment per Bankia, i, d’aquesta manera, anul·la la sentència anterior dictada per l’Audiència Nacional. Anul·lant aquesta sentència, tomba l’obligació empresarial que aquesta establia conforme a la qual totes les empreses havien de portar un control horari diari de tots els treballadors.
Aquesta obligació de l’empresari de dur a terme la creació d’un sistema de registre horari implicava un estricte control de la jornada i dels hores extres de cada treballador i aplicable a totes les empreses de l’Estat espanyol.
Aquesta sentència del Suprem postula en definitiva que les empreses no estiguin obligades a implantar el referit sistema de control horari sobre la jornada dels seus treballadors. Prossegueix la resolució de l’Alt Tribunal sostenint que s’ha de tornar al sistema anterior, a saber, el mer registre de les hores extraordinàries o determinades jornades especials, però no la jornada ordinària d’un treballador a temps complet.
Això, sens dubte, aboca novament al treballador a la perversitat que si l’empresa no vol registrar aquestes hores extres i després en un judici nega que hagin existit, aquell pot veure’s amb la impossibilitat d’acreditar-les.
Transcrivim alguns passatges de la referida sentència a efectes il·lustratius de com el Suprem raona la seva decisió:
“L’art. 35.5 de l’Estatut dels Treballadors, del qual es desprendria la suposada obligació empresarial de dur a terme un control de la jornada de treball, té per objecte el control exclusiu de les hores extres, tal com es desprendria del seu contingut literal “a l’efecte del còmput de les hores extraordinàries…”. En conseqüència, l’obligació de l’empresari d’anotar (registrar) la jornada s’estén només a les hores extraordinàries realitzades, les quals sí que hauran d’anotar-se cada dia, lliurant còpia d’aquestes anotacions al treballador a final de mes, segons la periodicitat dels pagaments de la nòmina.
L’art. 34 de l’Estatut dels Treballadors, en el qual es regula la jornada de treball en el seu conjunt, no estableix l’obligació de dur a terme cap mena de registre o control sobre la jornada de treball de tots els empleats.
Quan existeix una obligació expressa de controlar la jornada de treball d’un determinat col·lectiu de treballadors la normativa s’encarrega d’assenyalar-ho expressament (Art. 12.4 *ET per a treballadors a temps parcial i RD 1561/1995 per a treballadors mòbils, de la marina mercant o ferroviaris).
Existència de jurisprudència prèvia de la Sala social sobre l’absència d’obligació legal de dur a terme un registre diari de la jornada de tots els treballadors. Remissió expressa a les sentències d’11 de desembre de 2003 (recurs 63/2003), 25 d’abril de 2006 (recurs 147/2005) i 18 de juny de 2013 (recurs 99/2012).
La inexistència d’una obligació legal de dur a terme el registre diari de jornada no implica que no es pugui establir per pacte o negociació col·lectiva. En aquest sentit queda en mans de les organitzacions sindicals impulsar l’establiment d’aquestes exigències en els respectius àmbits de negociació.
La Directiva 93/104/CE, del Consell, de 23 de novembre de 1993, tampoc exigeix a les empreses l’obligació de dur a terme un registre de la jornada diària de tots els treballadors.”
