El “fals autònom” és aquell treballador que posa la seva força de treball a canvi d’una remuneració i la resta el posa l’empresari. No obstant això, l’empresari li força a donar-se d’alta com a autònom i a girar-li factures, però en realitat ho imposa tot l’empresari i la persona només posa la seva força de treball i rep una remuneració econòmica per això. Es tracta d’una situació de frau de llei que l’empresa crea perquè li surt més barat que cotitzar-ho en el Règim General de Treballadors, obtenint així un benefici extra il·lícit.
Davant una situació laboral tan precària com la del fals autònom, es recomana acudir a l’advocat laboralista perquè reclami judicialment el reconeixement de la relació laboral i d’això es deriva una indemnització al seu favor i la cotització en el Règim General pel temps que hagi prestat els seus serveis.
Un clar exemple estès i amb molts afectats el constitueixen en l’Actualitat els repartidors a domicili de les Aplicacions JustEat, Deliveroo o Glovo. Es tracta d’autèntics treballadors on es dóna la figura del “fals autònom”, perquè es compleixen tots els requisits que marca la jurisprudència, com a continuació veurem.
La jurisprudència aborda el que ha de considerar-se un fals autònom i per a això defineix les característiques de la relació laboral tanques sota l’aparença de l’autònom que en realitat és un fals autònom. Aquestes característiques troben el seu punt de partit en l’article 1 de l’Estatut dels Treballadors, el qual, disposa el següent:
“La present Llei serà aplicable als treballadors que voluntàriament prestin els seus serveis retribuïts per compte d’altri i dins de l’àmbit d’organització i direcció d’una altra persona, física o jurídica, denominada ocupador o empresari.”
A partir d’aquest precepte, s’embasta una jurisprudència que l’interpreta i desenvolupa, destacant dues notes definitòries: l’ALIENITAT i la DEPENDÈNCIA.
L’alienitat per a detectar la figura del “fals autònom”.
Hi ha ALIENITAT quan el fals autònom comercialitza un producte que pertany a l’empresa o quan aquest promou el negoci d’una empresa en la mesura en què tracta de difondre en el mercat un producte que ni és creat per ell, ni ell és el principal beneficiari de la renda o benefici que aquests produeixin.
Dit d’una altra manera: aquesta Alienitat en el resultat i aquesta Alienitat en els mitjans signifiquen que el fruit o resultat del treball s’incorpora automàticament al patrimoni de l’empresa (i no del supòsit autònom), la qual s’aprofita directament de la prestació de serveis del meu patrocinat. El treballador no conserva la titularitat del resultat del seu treball, el qual es transmet a l’empresa, qui els incorpora com a propis al mercat. (STS 15-2-1991)
Per a estar davant un fals autònom darrere del qual s’amaga una relació laboral, han de donar-se les notes de la subordinació, la dependència i, sobretot, l’alienitat.
Hi ha ALIENITAT en els fruits perquè els mateixos, des del moment mateix de la producció, pertanyen a l’empresa, mai al treballador.
Hi ha ALIENITAT en els riscos perquè el cost del treball és a càrrec de l’empresari; perquè el fruit o resultat del treball s’incorpora al patrimoni de l’empresari; perquè sobre l’empresari recau el resultat econòmic favorable o advers, sense que el treballador es vegi afectat per aquest, ni existeixi participació seva en el risc econòmic.
L’ALIENITAT suposa que el treballador no conservi la titularitat del resultat del seu treball (STS 15-2-91) el qual es transmet a l’empresari (alienitat en els fruits, STS 29-10-90) qui l’incorpora com a propis al mercat (alienitat en el mercat, STS 13-6-92).
Així, per exemple, estem davant un fals autònom i hi ha laboralidad encoberta quan la persona treballa “dins de l’àmbit d’organització i direcció” de l’empresa, amb sotmetiment als poders de qui proporciona ocupació. (STS 20-9-1984, 10-11-1983). Això pertany a l’àmbit de la nota de la dependència.
La Dependència per a detectar la figura del “fals autònom”.
Varis són els factors que determinen que hi ha una DEPENDÈNCIA i, per tant, una laboralidad. Si bé, la jurisprudència de forma acusada ve a destacar els següents:
a) Enquadrament o inserció dins de l’esquema jeràrquic de l’empresa, devent el treballador complir ordres, mandats i directrius que se li imposin.
b) Subordinació a la persona amb facultats de comandament.
Per a estar davant d’un “fals autònom” treballador ha d’executar la seva prestació sotmès als poders organitzatius i de direcció de l’empresa, tenint un deure d’obediència, ha de complir ordres i instruccions.
La subordinació pot tenir els seus graus però el decisiu és la situació de posada a la disposició de la força de treball per a integrar-la en una organització aliena.
c) El sotmetiment a les normes disciplinàries.
La Subordinació significa “reportar” i consisteix justament en això a anar “informant detalladament de totes les accions comercials realitzades”.
El Tribunal Suprem ve establint que per a apreciar dependència basta que el treballador es trobi comprès en el “cercle organicista, rector i disciplinari” de l’empresa. L’ocupador pot permanentment moralitzar el contingut de la prestació exigible al treballador (TS 22-10-83)
La Sala social del TSJ de Catalunya defineix la nota de dependència de la següent manera: “la clau per a diferenciar si ens trobem davant una relació de caràcter laboral especial –representant de comerç- o una mercantil –agència-, no pot ser una altra que la major o menor independència respecte de l’empresa amb què compti el representant de comerç per a realitzar la seva labor (…) Així, es presumirà que existeix dependència quan qui es dediqui a promoure actes o operacions de comerç per compte d’altri o a concloure’ls per compte en nom aliè no pugui organitzar la seva activitat professional ni el temps dedicat a la mateixa conforme als seus propis criteris…” (STSJ Cat. 1 febr. 1997).
Veiem, doncs, com la nota de la dependència cobra especial significança a l’hora de determinar si estem o no davant una relació laboral. En paraules del propi Tribunal Suprem, “la dependència és l’element vertebral més decisiu en la relació laboral.” (STS 14-5-1990; 9-2-90)
Més consideracions en relació a l’Alienitat del fals autònom.
Tornant de nou a la nota de l’ALIENITAT, destacarem altres aspectes que també la posen de manifest i evidencien. A saber:
– El cost del treball és a càrrec de l’empresari.
L’aportació per l’empresa de quants estris, utensilis i material resultin necessaris per al desenvolupament del treball. (TSJ Madrid 15-3-02)
– L’empresari assumeix tots els riscos del procés de producció. Recau sobre l’empresari el resultat favorable o advers, sense que el treballador es vegi afectat.
– El FRUIT o resultat del treball s’incorpora automàticament al patrimoni de l’empresari.
L’empresari s’aprofita directament de la prestació de serveis.
El treballador no conserva la titularitat del resultat del seu treball, el qual es transmet a l’empresari, qui els incorpora com a propis al mercat. (TS 15-2-1991)
L’empleat posa la seva força de treball a la disposició de l’ocupador i el resultat de l’esforç laboral pertany a l’ocupador.
Importa subratllar que l’Alienitat en els fruits implica que des del moment mateix de la producció, pertanyen a una altra persona, mai al treballador.
4.- Respecte al LLOC DE TREBALL, la jurisprudència diu que “Constitueix un factor d’indubtable importància el fet que l’activitat es desenvolupi en la seu de l’empresa” (TS 11-12-89)
5.- Les notes d’EXCLUSIVITAT i ASSIDUÏTAT poden ser un indici més de laboralidad, però cal analitzar cas per cas.
Tot quant acabem d’exposar es ve coneixent com la Teoria de l’alienitat en els riscos, la Teoria de l’alienitat en els fruits, en la utilitat patrimonial, en la titularitat de l’organització, en el mercat, etc.
Respecte a la retribució, obvi és que l’activitat es presta a canvi d’una remuneració econòmica coneguda com a salari, qualsevol que sigui la seva forma.
I en aquest sentit, la jurisprudència diu que no és determinant la forma en què es percep aquesta retribució, sigui en factures i documentació pròpia del contracte mercantil i sotmesa al règim fiscal de l’IVA, ni l’aplicació al règim d’autònoms (TSJ Cat. 25-1-93), ni que l’import sigui a percentatge, ni en comissions (TS 29-12-99, 24-1-85).
Podríem dir aquell refrany que diu que “l’hàbit no fa al monjo”, sent que el fet de pagar la quota d’Autònoms a la SS no confereix la condició de veritable autònom, i, en tal sentit, com diu el Tribunal Suprem: “Els contractes són el que són i no el que les parts diguin.” (SSTS de 22-10-1986, de 7-7-1987, de 3-5-1993, de 28-9-1998, etc., etc.).
Es tractarà, en definitiva, d’un contracte laboral, per més que s’al·ludeixi en el contracte a un mer arrendament de serveis (TS 29-12-99); perquè la naturalesa dels contractes no es determina per la denominació que li atorguen les parts sinó per la realitat de les funcions que tinguin lloc en virtut d’això, i si aquestes entren dins de l’art. 1.1 del ET, el contracte és laboral. (TS 25-1-00)
