El “fals autònom” és tot treballador que és obligat per l’empresa a donar-se d’alta com a autònom i a girar factures a l’empresari però en realitat la prestació de serveis que els uneix és una relació laboral en tota regla, sent tal situació un frau de llei.
Aquesta situació ha de ser denunciada pel treballador perquè sigui corregida, bé amb una denúncia davant la Inspecció de Treball, bé amb una demanda judicial a través d’un advocat laboralista. Es poden exercir totes dues accions legals en llaures al fet que siguin reconeguts tots els drets del treballador, com la cotització en el Règim General, la indemnització per acomiadament improcedent, l’abonament d’hores extres, etc. Aquestes són algunes de les conseqüències de presentar una denúncia o una demanda judicial i que una sentència acabi reconeixent que, efectivament, estem en presència d’un cas de “fals autònom”. Importa subratllar que la jurisdicció laboral no té el risc de les costes, és a dir, si pel que fos el treballador perd el plet, no li poden imposar les costes del procés, i, segurament, el seu propi advocat laboralista (com és el nostre cas) va únicament a percentatge o segons resultats.
Exemples paradigmàtics de la figura del fals autònom en l’actualitat el constitueixen els empleats que treballen com a repartidors en empreses com *Glovo, *Deliveroo o *JustEat, entre altres.
Al fals autònom se li aplica el Dret laboral
En tant que el fals autònom amaga una relació laboral encoberta, al treballador afectat li serà aplicable el Dret laboral en tots els sentits i a tots els nivells, sent que no té menys drets que un treballador normal, sinó tot el contrari; en estar més desprotegit, té més protecció davant d’un Jutge perquè és molt el que se li ha de reconèixer i se li ha arrabassat en termes de drets laborals.
Així les coses, quan un treballador en situació de fals autònom és acomiadat, aquest ha d’impugnar judicialment aquest acomiadament en reclamació de la seva improcedència i si el Jutge se la reconeix, procedirà la mateixa indemnització legalment prevista per a qualsevol treballador, això és, els 33 dies de salari per any treballat previstos en l’Estatut dels Treballadors.
D’igual manera, podria rebre una sanció com qualsevol altre treballador, però aquí succeeix que el propi empresari no pot caure en la incongruència de remetre-li una carta de sanció com si fos un treballador, ja que ha eludit tal reconeixement amb la figura del “fals autònom”.
La jurisprudència es pronuncia en relació al fals autònom
Transcrivim, a títol d’exemple, alguns passatges de la sentència de 9 de desembre de 2004 del Tribunal Suprem, on s’analitza la figura del fals autònom:
“Tant la dependència com l’alienitat -és la tercera premissa del raonament- són conceptes d’un nivell d’abstracció bastant elevat, que es poden manifestar de diferent manera segons les activitats i les maneres de producció, i que a més, encara que els seus contorns no coincideixin exactament, guarden entre si una estreta relació. D’aquí ve que en la resolució dels casos litigiosos es recorri amb freqüència per a la identificació d’aquestes notes del contracte de treball a un conjunt d’indicis o fets indiciaris de l’una i l’altra. Aquests indicis són unes vegades comunes a la generalitat de les activitats o treballs i altres vegades específics d’unes certes activitats laborals o professionals.
Els indicis comuns de dependència més habituals en la doctrina jurisprudencial són segurament l’assistència al centre de treball de l’ocupador o al lloc de treball designat per aquest i el sotmetiment a horari. També s’utilitzen com a fets indiciaris de dependència, entre altres, l’acompliment personal del treball (*STS de 23 d’octubre de 1989), compatible en determinats serveis amb un règim excepcional de suplències o substitucions (*STS de 20 de setembre de 1995); la inserció del treballador en l’organització de treball de l’ocupador o empresari, que s’encarrega de programar la seva activitat (*STS de 8 d’octubre de 1992, *STS de 22 d’abril de 1996); i, revers de l’anterior, l’absència d’organització empresarial pròpia del treballador.
Indicis comuns de la nota d’alienitat són, entre altres, el lliurament o posada a la disposició de l’empresari per part del treballador dels productes elaborats o dels serveis realitzats (*STS de 31 de març de 1997); l’adopció per part de l’empresari i no del treballador de les decisions concernents a les relacions de mercat o de les relacions amb el públic, com a fixació de preus o tarifes, selecció de clientela, indicació de persones a atendre (*STS de 15 d’abril de 1990 , *STS de 29 de desembre de 1999); el caràcter fix o periòdic de la remuneració del treball (*STS de 20 de setembre de 1995); i el càlcul de la retribució o dels principals conceptes de la mateixa conformement a un criteri que guardi una certa proporció amb l’activitat prestada, sense el risc i sense el lucre especial que caracteritzen a l’activitat de l’empresari o a l’exercici lliure de les professions (*STS de 23 d’octubre de 1989)…”.
Aquesta doctrina ha estat reiterada per múltiples sentències posteriors dictades en els més variats supòsits, sent de destacar les de 26 de novembre de 2012 i 9 de juliol de 2013, totes dues del propi Tribunal Suprem, en les quals se citen indicis contraris a l’existència de relació laboral en relació amb el requisit de la dependència que són resumits per la primera de les sentències citades dient:
“Finalment no sembla de més assenyalar que els indicis comuns de dependència més habituals en la doctrina jurisprudencial són segurament l’assistència al centre de treball de l’ocupador o al lloc de treball designat per aquest i el sotmetiment a horari; i que també s’utilitzen com a fets indiciaris de dependència, entre altres, l’acompliment personal del treball, compatible en determinats serveis amb un règim excepcional de suplències o substitucions; la inserció del treballador en l’organització de treball de l’ocupador o empresari, que s’encarrega de programar la seva activitat; i, revers de l’anterior, l’absència d’organització empresarial pròpia del treballador». I que són indicis comuns de la nota d’alienitat, entre altres, el lliurament o posada a la disposició de l’empresari per part del treballador dels productes elaborats o dels serveis realitzats; l’adopció per part de l’empresari i no del treballador de les decisions concernents a les relacions de mercat o de les relacions amb el públic, com a fixació de preus o tarifes, selecció de clientela, indicació de persones a atendre; el caràcter fix o periòdic de la remuneració del treball; i el càlcul de la retribució o dels principals conceptes de la mateixa conformement a un criteri que guardi una certa proporció amb l’activitat prestada, sense el risc i sense el lucre especial que caracteritzen a l’activitat de l’empresari o a l’exercici lliure de les professions.”
